diumenge, 3 de novembre de 2013

LA TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ

El dia a dia em convida a assumir reptes i a superar dificultats, i no puc pas dir que no, no em puc girar d'esquena. De les decisions que prenc n'aprenc; decidir és triar, escollir, apostar... Si prenc la responsabilitat d'allò que decideixo i faig, em sostinc sobre mi mateix i vaig construint el meu itinerari personal, que és únic i irrepetible. A vegades trobo agraïment i aprovació, a vegades trobo judici i patiment, però sempre em trobo amb mi mateix. Encara que de vegades estigui temptat de culpar als altres del resultat d'alguna decisió, jo sóc qui tinc la darrera paraula.


Els infants també estan dins d'aquesta roda de la Vida, i també són convidats a decidir i a fer. Els pares i les mares, pel vincle d'amor que ens uneix als nostres fills, sovint ens enxampem a nosaltres mateixos intentant aplanar-los el camí, tot eliminant o simplificant els obstacles i els reptes que la Vida els posa al seu abast, i que ells trien per tal de poder créixer i madurar. Quan sobreprotegim al nostre fill també estem cuidant al nostre nen interior, de manera inconscient estem mirant a aquell nen de la nostra infantesa que va patir, que va dubtar, que va tenir por, que va rebre burles o agressions....


Els infants necessiten posar-se reptes, superar-ne alguns, modificar-ne d'altres i també abandonar aquells que els superen. Així es troben amb les seus talents, la seva capacitat d'adaptació i els seus límits personals. El paper de l'adult no està a davant del nen preveient i apartant els obstacles, sinó al costat per poder acompanyar amb la mirada i amb la paraula quan l'infant ho necessita o ho demana, o bé a darrera, per acollir a l'infant que ha rebut una frustració. La frustració forma part de la Vida i posa a l'infant en contacte amb la realitat i amb les seves limitacions, i els límits són imprescindibles per orientar-se a la Vida. L'infant frustrat es troba vulnerable i afeblit i necessita un adult o bé un company que l'escolti, que el miri, que l'abraci, en qui pugui recolzar-se en aquell moment de debilitat. Un adult o un igual que li digui: "Veig el teu dolor i el teu patiment, i estic amb tu i t'acompanyo" . Això és suficient per tal que l'infant pugui viure la seva frustració, pugui entrar-hi, quedar-se el temps suficient,  i sortir-ne. Si pot transitar la frustració podrà sortir-hi reforçat i quedarà disponible per viure amb plenitud una nova vivència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada