La recerca de parella sovint és un instint humà que la societat i la cultura veuen amb bons ulls, tot donant-nos el permís d'anar cap a ella. Conquerir-la té el seu mèrit, però el repte està en conservar-la, cuidar-la i créixer al seu costat...
Dos individus, amb dues biografies personals, s'uneixen per conviure, crear i compartir un projecte comú. Cadascun d'ells prové d'un lloc diferent i porta una motxilla plena de vivències, de creences... i tots dos decideixen començar a caminar plegats i recórrer junts un tram del camí...
Caminar junts vol dir sumar, posar en comú, obrir la porta i confiar... Però això no vol dir pas que hagi de renunciar a la meva individualitat, al meu passat o a les meves necessitats personals... L'amor que jo sento per mi em porta a continuar-me cuidant i respectant, i l'amor que sento per tu em porta a gaudir de la teva companyia i a vetllar pel teu benestar, tot oferint-te l'espai i el temps per tal que també puguis nodrir-te en el teu entorn, amb els teus iguals....
El benestar i el creixement personal està dintre i fora de la parella. Donar permisos, mirar amb bons ulls que la parella aprengui i gaudeixi fora de casa, dóna ales, permet el creixement d'ambdos membres de la mateixa, sempre i quan tots dos hi tinguin dret i en facin ús. D'aquesta manera la relació s'oxigena, es regenera, creix i es transforma dia a dia, està viva!!! I viure vol dir prendre riscos, passar a l'acció, provar, rectificar, aprendre... La parella no és una possessió, forma part del present, de l'aquí i ara.... no la podem congelar, ni empresonar, ni modelar a mida....
Els dos membres de la parella necessiten donar i rebre d'una manera equilibrada, en una relació d'iguals, sense jerarquia... I mentre duri l'amor i l'equilibri, dura la parella... Cal gaudir del camí i valorar-lo, no hi ha cap meta.... I si la parella decideix deixar de caminar plegada, haurà valgut la pena, tots dos hauran après i portaran a la seva motxilla les vivències compartides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada